Les meves petites
coses,
que algú me les
resolgui
perquè són les
més importants del món.
Yo, mi, me,
conmigo,
a qualsevol preu
però sense cap
esforç.
T’atorgo el meu
poder,
fes-me la vida fàcil
i tu fes el que
vulguis.
I l’alcalde fa el
que vol
i diu el que vol
perquè és
omnipotent,
perquè el poble
sobirà l’hi ha fet.
Arrel de la manifestació de dissabte vull
deixar la meva reflexió.
Aquesta manifestació no és pas la reacció espontània
d’un poble. És el producte bàsicament dels interessos d’aquells a qui agrada
manar, que aprofitant l’enrabiada empenyen a manifestar-se per fer-s’ho venir
més fàcil.
Ara toca queixar-nos, així doncs més val fer-ho tots alhora.
Més vistos, això dona força a qui ho convoca.
Més controlable, val més un dia tots al carrer que uns quants cada dia. Més
calmat i calmant, serà una passejada cívica i festiva, qui tingui ràbia la
podrà treure i arribar animat a casa, i si és de tarannà mesell continuarà la
seva vida de xai, però podrà explicar la seva rauxa reivindicativa.
Estic rebent invitacions per anar a la
manifestació de persones que hi van com qui va a una festa, perquè hi hem de
ser tos, perquè serà un moment històric i cal formar-hi part i perquè ens ho
passarem de conya.
Hem de ser-hi tots i totes. De cara al que es
veurà des de fora suposo que convé que siguem quants més millor. I també serà
bo perquè hi haurà persones que per primer cop es manifestaran per alguna cosa,
i hauran perdut una por. Però a mi em dol aquesta poca consciencia.
Potser acabarem sent independents, i ho haurem
aconseguit entre tots i totes. Però és que a més a més m’agradaria que fóssim
lliures.
Independència no és llibertat. La forma
d’aconseguir-la ens fera lliures o ens perpetuarà al mateix sistema que tenim
però en petit format.
Anem cap a la Independència, però
si us plau, anem també cap a la
Llibertat.
Consciència!
La primera vegada va sortir com a iniciativa popular,
bé a hores d’ara ja no sé si creure-m’ho. Als altres dos cops ja hi havia una coordinadora
movent els fils.
El poble ho veu com una moguda ciutadana, els
voluntaris se senten els realitzadors.
Però hi ha un personatge, que no saps qui és
perquè no l’has vist mai pel poble, que porta la veu cantant, i el veus el
primer dia, i el segon i la primera setmana i quan ho te tot encarrilat desapareix,
fins que a l’últim moment torna a aparèixer per acabar de formar al personal.
A la historia quedarà com un fet popular, però
existeixen realment els moviments populars?
Sempre hi ha un pastor pel populatxo.
Em desespera pensar que com a poble no som
capaços de fer res, si no hi ha algú que ens empeny a fer-ho.
Diumenge es fa la consulta.
Molta gent hi hem fet feina. Ha estat una bona
experiència, hem après a fer coses des de una altra perspectiva, se’ns han
despertat punts de reflexió, hem pogut veure la realitat amb una altra mirada.
Ho hem gaudit i patit amb més o menys intensitat, proporcional al grau de implicació.
Però desprès de diumenge?
Les nostres dades estaran guardades en un
arxiu i l’any vinent quan a Barcelona es faci la consulta ens vindran a demanar
un cop de ma, allà es necessitaran 20.000 voluntaris.
Però a Martorell? Que passa amb Martorell?
Hi ha mil coses per consultar, mil coses per
reflexionar, mil coses per treballar…
És més fàcil treballar un dia, una setmana o
un parell de mesos pel país, que cada dia pel teu poble.
El treball diari no es veu, mola més fer alguna cosa de la que desprès en pugis parlar.
Article publicat per Rosa Grau Roig a carn reposada
Era al llit i els
sentia riure.
Conversaven i
reien a cleques.
No entenia les
paraules,
però m’agradava
escoltar-los.
I mentre pensava
com m’agradaven,
m’anava adormint
No m’agrada la paraula normalitzar perquè ve
de normal. I que és normal i que no ho és?. Normal és que segueix la norma.
Normalitzar l’estat català és fer unes
normes pròpies. Complicat també.
Jo pensava en normalitzar en el sentit de no
fer estrany una cosa natural.
Sovint ens quedem en discursos i lluites
buides, de tant repetides com són.
S’han d’abandonar les lluites inútils i tirar
pel dret.
La por és la que fa lluitar. Quan una cosa la
tens clara la fas, si convé desobeeixes i desprès ja resoldràs el que calgui,
però no lluites, no tens por, ja ho tens guanyat.
Prou de lluitar, actuem com si ja haguéssim
vençut.
Fem que no sigui estrany decidir els nostres
drets.
Actuem com si fóssim independents i
aconseguirem la independència.
Arenys de Munt ja hi va.
L’origen d’aquest bloc va ser el repte
personal d’escriure un article a la setmana.
Aquest hàbit m’ha permès fer practiques
d’escriptura i posar en ordre alguns dels meus pensaments.
Llegint alguns dels meus escrits, m’he adonat
del to alliçonador que utilitzava. Sempre empenyent a una reflexió o a una
moralitat.
Ara vull escriure pel plaer d’escriure. Sense
cap intenció.
Aigua d’arròs s’acaba aquí.
Estic satisfeta del viatge.
Recullo els trastets i vaig cap a casa.
Em prenc un temps.
I a cercar una altra ruta.
Quan sona el despertador ja fa estona que és
desperta.
Avui té una reunió a la que no vol anar,
rumiava com no anar-hi.
Tota la vida li ha agradat organitzar coses,
tota la vida li ha agradat fer coses perquè en gaudeixin els altres.
Però ara de cop se n’ha adonat que ja no li
agrada. Tants anys de fer-ho li ha servit per agafar agilitat a l’hora de
trobar solucions i té mols recursos i coneguts amb bona relació.
Sempre s’ha comptat amb ella i li sap greu
deixar-ho de cop.
Però ara té ganes d’estar tranquil·la, de
gaudir de la família, els fills ja se li comencen a fer grans, i cada cop que
marxa i no sopa amb ells, o no els porta al llit i els hi explica un conte, és
un temps perdut. Cada dia queden menys nits per fer de mare cuidadora. Ara vol
ser a casa cada nit fins que tothom dormi.
Dissabte passat uns 200
martorellencs, donant suport a la
plataforma “L’aigua és nostra” es va manifestar des de l’Ajuntament de
Martorell a la plaça de les cultures, per demanar una gestió publica de l’aigua.
Aquí deixo el manifest:
L’aigua és una
necessitat bàsica i un dret inalienable, de ella depèn la vida i és
imprescindible en el cada dia de qualsevol persona.
Fins ara l’aigua
potable que tots necessitem estava en mans publiques a un preu econòmic i ningú
en feia negoci. Ara el equip de govern municipal vol privatitzar-ne la gestió
de manera que una empresa privada en traurà diners lucrant-se a partir
d’una necessitat bàsica de totes les persones. L’excusa son unes inversions que
és podrien fer de moltes altres maneres sense haver de recórrer a la gestió
privada. Es tracta d’una decisió que hipoteca el futur de l’aigua que beurem
durant trenta o cinquanta anys, una decisió que patiran els nostres fills
i els nostres nets.
Sembla ser que
l’empresa privada Sorea serà la que gestionarà la nostra aigua, si llegim les
noticies aparegudes als mitjans de comunicació veiem el que aquesta empresa
esta fent a d’altres municipis on ja gestiona l’aigua només constatem brutals
pujades del rebut de l’aigua en ciutats i pobles com Avia, Maó o Llívia. Per
tant amb la gestió de l’empresa Sorea només podem esperar pujades del rebut de
l’aigua i no es tracta de pujades per tant sols invertir en millores a la xarxa
si no d’unes pujades que a més garanteixen substanciosos beneficis per als
accionistes i directius de l’empresa.
Però no tot són
els diners també hem de recordar que cal gestionar les aigües de l’aqüífer en
temps de sequera i aquesta gestió no pot ser privada si no que ha de ser
pública amb una gestió integral de tot cicle de l’aigua.
Una societat
democràtica no es limita a votar cada quatre anys, una societat democràtica i
viva participa de les decisions que es prenen manifestant lliurement el seu
parer, i en aquest cas la plataforma l’aigua és nostra per una gestió pública de
l’aigua fa us del seu dret inalienable de manifestar el seu rebuig a una
decisió pressa d’esquena a la ciutadania i que ni tan sols apareixia en els
programes electorals.
Per tot això
cridem ben fort l’aigua és de tots, l’aigua és nostra per una gestió publica de
l’aigua, gràcies.
