No tenia clar si
no anar a votar o votar Iniciativa Internacionalista.
Mentre anava
buscant arguments per escriure l’article, la opció m’ha quedat clara votaré
Iniciativa Internacionalista.
La opció de no
votar, em venia de pensar –Que hi anem a fer a Europa, si no som capaços ni de
canviar el nostre poble? Que els hi hem d’explicar a persones tant llunyanes?
Que els importa als grans manaires europeus el que ens passa, el que volem, el
que necessitem, perquè treballem, que ens il·lusionai que ens empeny a fer coses?
I me n’he adonat
que no es perquè ells ens escoltin,és perquè
nosaltres ens adonem de la força de la nostra veu.
M’agrada quan el
Josep Gargante diu que …hi ha moltíssima gent que en el seu barri, en el seu
territori, en la seva empresa, en el seu sector, etc. està treballant cada dia
perquè les coses no empitjorin i si pot ser millorin.
Jo crec en el
treball diari, en el fer individual de cadascú i en el col·lectiu. Amb la
candidatura Iniciativa Internacionalista, aquest treball diari es pot fer
visible. I la visualització de tota aquesta feina dona força i anima a seguir
treballant, tot i que molts cops ens sentim invisibles, la feina feta va fent
solera, i algun dia en traurem alguna cosa bona.
M’agradaria que
valors com amor, llibertat, pau, solidaritat, igualtat, diferència,
convivència, començar i fi tinguessin sentit en aquest món.
Això només ho
podem aconseguir les persones de carrer, amb vides senzilles i no els polítics
professionals.
Per això
considero que Iniciativa Internacionalista és la millor opció.
Pertànyer a una associació de veïns és un compromís
social desvinculat de la ideologia política individual de l’associada/at.
L’objectiu d’una associació de veïns és
vetllar pel benestar de les persones que viuen al barri. Gestionar, negociar i barallar-se
amb qui calgui, si es convenient pel bé comú de tothom.
Una associació només pot funcionar bé, quan
preval el bé comú al particular. L’interès general vers l’individual.
L’associació de veïns del Pont del Diable, és
una associació rica per la seva diversitat social i ideològica, dins la mateixa
junta hi ha militants de diferents grups polítics, i més d’un ha anat a llistes
les passades eleccions municipals. Fins ara això no havia portat cap problema,
alcontrari, contrastava, i el contrast
obre mires.
Fa unes setmanes és va construir a Martorell
una Plataforma contra la privatització de l’aigua. A la reunió hi va assistir
com a vilatà i com representant de l’associació de veïns del Pont del Diable,
el nostre president. Com a vilatà es va adherir a la plataforma, com a
president va agafar la informació per transmetre-la a la propera reunió de
junta. Abans de que es donés, ja havia sortit publicada la noticia de l’adhesió de l’associació de veïns del Pont del
Diable a la Plataformaper la no privatització de l’aigua, a diferents mitjans de comunicació..
Això va crear mal estar , pel fet de saber-ho
pel diari, abans de parlar-ne.
Una part dels veïns es va molestar pel fet de
no haver-ho parlat.L’altra part perquè
no estaven d’acord en adherir-s’hi. Uns per motius assemblearis, altres per
motius polítics.
A l’assemblea general és va parlar del tema i
es va decidir fer un comunicat en el que es manifestés que l’associació de veïns
del Pont del Diable no es posicionava ni a favor ni en contra fins que es debatés.
La poca traça al redactar el comunicat ens ha
convertit en un instrument polític.
Aquestes coses poden fer trontollar l’harmonia
de la gent del barri i generar desconfiances.
Però saps que passa, que tenim molt clar que
el que volem és un bon barri per a viure-hi, no volem que ningú quedi exclòs o
s’hagi d’autoexcloure per no haver d’assumir decisions que van contra els seus
principis
Per això, de ideologies politiques que cadascú
defensi les seves, però quan es treballa pel barri, es deixen de banda.
Que no sigui la política la que ens faci
perdre la força del nostre gran potencial humà.
Fa dies que estic desanimada, no veig per on
tirar endavant en aquest món tant venut.
Els humans estem descompensats. De joves, amb
la força i l’energia, ens manca el coneixement i l’experiència. De grans, amb
el coneixement i l’experiència, ens manca la força i l’energia, i a més ja hem
perdut l’esperança.
Aquest matí al mirar l’Avui d’ahir se m’ha
obert una petita escletxa.
Des de principi dels anys 80, el 24 de Maig se
celebra el “Dia Internacional de la
Dona per la Pau
i el Desenvolupament”, una iniciativa que pretén fer present la força de les
iniciatives dels moviments de les dones pacifistes.
Son necessàries les organitzacions de dones
que lluiten per la visualització dels efectes de la guerra en la seva vida i
treballen perquè siguin reconegudes com a part dels actors socials i politics
dels processos de pau.
Amb el crit “Les dones no parim fills i filles
per a la guerra” i amb l’afirmació “Si vols pau prepara la pau”. Volen fer que
d’una vegada els qui causen les guerres, però no hi moren, es vegin obligats a
aturar-les.
I amb això podríem reflexionar totes i tots,
perquè la vida política és una batalla campal que no porta enlloc. I estaria
molt bé que en lloc d’estar tant pendents els uns dels altres, ens aturéssim un
moment, reflexionéssim i trobéssim des de la pau que podem fer per salvar
aquesta societat que cada dia està més podrida.
Quan admires a algú corres el risc de que et
decebi.
Quan menys coneixes més fàcil és admirar,
perquè el que no coneixes t’ho imagines i ho millores al teu gust.
Quan més coneixes menys admires, però estimes
més, o no.
Admiro al Francesc Orteu per la seva forma
d’escriure, per la manera en que explica les coses. També admiro i valoro la
feina que li conec.
No sempre estic d’acord amb el que diu.
Va escriure dos articles a la contra del avui
parlant del Enric Duran. En el primer, quan va sortir el vídeo, elcriticava a ell i la seva conducta. En el
segon, quan el van detenir, elvalorava
positivament a ell i la seva conducta. Va canviar radicalment d’opinió, i ho
celebro. Tots podem canviar d’opinió, i en aquest cas el canvi va ser per apropar-lo
a la meva.
Unes setmanes abans de Sant Jordi, va
aprofitar el seu article d’opinió de la contraportada del Avui per anunciar el
seu nou llibre, “Economia corporal”, el tractava com un fillet, me’l va fer
atractiu i vaig tenir ganes de llegir-lo.
Un cop llegit m’ha quedat la sensació de presa
de pèl.
A
“Economia corporal” explica la gestió del plaer sexualutilitzant conceptes d’economia.
És com jugar amb un llenguatge fora de
context.
Com a joc esta molt bé, però com a llibre no
tinc la sensació que m’hagi aportat res.
Cada espai te el seu ordre, les seves regles,
la seva manera de funcionar. Cada espai és un sistema únic, si hi entres de nou
s’ha de reordenar.
El primer cop que vaig anar a Mercabarna vaig
pensar que allò era els caos, que allà no hi havia més regla que la del barrut.
Les primeres setmanes van ser difícils, amb els anys he passat a ser una peça
més que encaixa perfectament en aquell ordre que a primera vista no perceps.
Bàsicament allà hi ha homes, el fet de ser
dona et pot portar avantatges o inconvenients. El tracta d’igual a igual és
difícil d’assolir.
Cadascú fa la seva feina.
Els venedors, homes i dones quet’agafen la comanda i sorprenentment sempre
et parlen en català.
Els mossos de magatzem, tots homes, majoritàriament
immigrants, et preparen la comanda.
A la caixa, dones i algun home, aquí el català
ja no és la llengua més usada.
Els toreros, els amos dels carrers, no els
importa si van pel seu carril o en direcció contraria, no respecten cap senyal,
sempre a la seva i els altres ja ens aturem, algú els esbronca, però.
Els compradors, majoritàriament homes i alguna
dona. Alguns d’ells es mouen amb bicicleta d’una parada a l’altra, i d’una nau
a l’altra, aquests acostumen a comprar molt i tenen un camàlic que desprès els hi
carrega la compra al camió.
D’altres anem a peu, comprem, paguem i
carreguem la furgoneta.
Per a mi el més complicat es carretejar les
caixes. Per no fer tants viatges, carrego el carretó tant com puc, molts cops
el carretó fa més alçada que jo, aleshores pateixo perquè no em caigui tot per
terra o no xoqui amb algú altra que vagi tant carregat com jo i tampoc s’hi vegi.
Més d’un cop he vist tombar carretons, i piles
de taronges, tomàquets o el que sigui rodolant per terra. Aleshores tothom
crida.
Molts cops quan vaig concentrada per arribar
amb el carretó ben ple fins a la furgoneta, algun home , per fer-se el graciós
davant d’altres homes, em diu “nena, donde te has sacado el carnet” o “nena, a
ver si te sacas el carnet”. O una expressió o l’altre, no hi ha més repertori.
Be, hi ha cops que també escolto que algun venedor li diu a un mosso, “se
galante i ayuda a la señora”. I diuen més coses, perquè tenen molt costum de
dir coses, però ara no em venen al cap.
El primer cop que vaig anar a pagar, el caixer
va fer que se’m coles un home, ara fins hi tot em sap grau el discurs
moralitzador que li vaig clavar, aquell cobrador és un bon home, el treballador
més respectuós d’aquella parada. Però va servir, allà no m’han intentat fer
colar a ningú més. Es que hi ha molt costum de mirar de colar-se, tothom tenim
pressa i si algú bada ja li han pasta al davant. S’ha d’estar al cas tota
l’estona.
A l’estiu hi ha moltes parades tancades, i hi
ha cops que he d’anar a comprar genero a llocs que habitualment no vaig. Un dia
vaig fer síndries i melons a una parada desconeguda. El funcionament és que es
compra pel passadís interior de la nau i es carrega per la porta del darrera,
fora de la nau. Be doncs, jo ja havia comprat i sortit de la nau per acostar
una mica la furgoneta, les portes del darrera acostumen ha estar obertes, però
en aquesta parada, com que pel darrera hi petava un sol escandalós, per
protegir la fruita havien posat una porta d’aquelles de lona que s’obren amb un
mecanisme. Jo era a fora i les meves sindriars i melons a dintre, la porta era
tancada i no veia cap botó per fer-la pujar. Era aquella època psicotica que a
l’aeroport et revisaven de dalt a baix abans de pujar a l’avió, pel tema Bin
Laden. El cas és que des de dins m’estava mirant un home del magatzem, era àrab,
jo li faig cara de preguntar com s’entra i ell em diu amb veu ben forta –Saca
la lengua!, sense pensar-m’ho vaig treure la llengua, i la porta es va aixecar.
I jo li pregunto –Com s’ha fet?. Ell havia apretat el botó quan jo vaig treure
la llengua. Encara ara em pregunto perquè vaig treure la llengua, com no me’n
vaig adonar ràpidament que allò era una tonteria. Fa molt de temps però quan em
veuen encara fan la mateixa broma.
Cada parada té els seus personatges, cadascú
ben singular i al llarg dels anys te’ls acabes estimant.
I malgrat no t’agradin com a persones, no els
voldries diferents.
Divendres passat varem anar a l’estrena de
l’adaptació que ha fet Hasko Weber de “Terra baixa” d’Àngel Guimerà.
El que representa una tragèdia per a mi és una
esperança.
Tot el que passa serveix a la Marta per triar una vida
digna.
L’obra es centra en el personatge de la Marta, una nena amb una mare
cega, que demanen almoina a les escales de l’església. La mare de la Marta coneix a un pidolaire,
i aquest va a viure amb elles.La mare
mor i el pidolaire i la Marta
continuen amb la mateixa vida. Ella voldria una feina, es pensa que això
dignificaria la seva vida. Un ruixat els porta a refugiar-se de l’aigua a
l’entrada d’un dels bars del Sebastià. Ella balla i explica histories perquè
els permetin quedar-se allà fins que deixi de ploure. El Sebastià, l’amo, la desitja
des del primer moment, no pot deixar de mirar-la. Li demana al pare que vol, el
pare respon- una almoina, però la
Marta el rectifica- una feina, treballar molt. Al cap de mitja
hora la Marta
ja no és verge, però ella i el pare tenen feina. Ella balla i és l’amant de
l’amo, el pare serveix copes darrera la barra.
La relació que el Sebastià té amb la Marta li porta problemes, no
vol acabar-la, però si que vol que tothom ho cregui, per això la fa casar amb
el Manelic, un immigrant sense papers que treballa per ell a la muntanya
cuidant-li les ovelles.
D’entrada el Manelic li fa fàstic a la Marta, per això l’ha
escollit l’amo. Però respecta a la
Marta, l’estima i li fa veure sense proposar-s’ho que pot
tenir una altra vida. De mica en mica , ella s’adona de que l’estima a aquell
home.
L’amo ja no té el poder sobre ella, per això
la viola .
L’amo i el Manelic han de morir perquè la Marta s’atreveixi a decidir
ser lliure per triar una vida digna.
Ho aconseguirà. La Marta ha conegut el veritable
amor. Ha conegut la valentia i la llibertat del seu estimat Manelic. La Marta serà lliure i tindrà
una vida digna.
Els altres personatges no. Només coneixen
aquell món podrit, no han pogut agafar la força que necessiten per trencar amb
una vida que no els agrada. Només poden resignar-se, queixar-se entre ells i
continuar sent esclaus de la seva feblesa.
A tot arreu hi ha persones que es sotmeten a
altres persones.
Hi ha líders i hi ha seguidors.
A vegades els líders son uns tirans i abusen
del seu poder.
A vegades els líders son grans persones que
empenyen als seus seguidors a trobar la seva força i aconseguir la seva
llibertat.
A “Terra baixa”, el Sebastià és un líder tirà,
perquè el seu poder son les seves possessions, és esclau del seu poder. El Manelic
és un líder social, el seu poder és la seva llibertat.
Em va encantar aquesta adaptació. Han passat
més de 100 anys, ha canviat el context, però els personatges és porten igual.
Dijous passat vam anar al Cosmocaixa amb els
dos petits, ja hi havíem anat però aquell cop ho van disfrutar més els grans i
ens va semblar que ja era el moment de tornar-hi amb els petits, perquè ara amb
la pregunta i resposta que ens llegim cada dia del llibre“Ciència a dos euros” del Dani Jiménez, els
hi ha agafat un interès especial per la ciència.
Hi vam passar unes quantes hores, ho vam
provar tot, jugant, vam llegir alguna explicació, poques, els hi interessava
més manipular que llegir o escoltar.
A mi em va atrapar la col·lecció de llavors. Bocins
de vida. Cadascuna d’elles un mon, a l’aguait de trobar un bon lloc per
arrelar, i donar lloc a la planta, a la flor i de nou a les llavors. De la seva
capacitat de dispersió en depèn l’èxit.
Fascinant.
Ahir com que era un dia especial i estàvem una
mica tirats, vam decidir fer unes pites per sopar i menjar-nos-les al sofà
mirant una pel·lícula, com si fos divendres. Sempre ens costa posar-nos d’acord
a l’hora de triar pel·lícula, però va aparèixer Ferngully i a tots ens va
semblar bé.
Ferngully és una part del bosc on hi viuen
unes cuques de llum amb forma de follets alats i fluorescents, que són els
encarregats de tenir cura del bosc. Arriben els humans per tallar arbres, i
entre aquests i el dolent, destrossen el bosc. Però la mama, que és la més
vella i sabia de tots, confia el secret a la Cristal(la
folleta alada protagonista). Agafa una llavor d’un fruit, li dona i li diu que
allà a dins hi ha tota una vida. I una llavor i moltes llavors salven al bosc.
Es una pel·lícula infantil molt maca, una mica
antiga potser, però maca. La tenim gravada d’antena3 de fa uns quants Nadals,
potser deu o més hi tot. Ho vam descobrir perquè també hi havien gravats els
anuncis dels intermedis. N’hi havia un del Macdonals que anunciava hamburgueses
a 300 ptes.. Un altre que comparava el gos com a millor amic de l’home amb un
minipimer com el millor amic de la dona. Mmmmm, bé d’això ja en fa deu anys com
a mínim, ara no crec que ningú que volgués vendre minipimers s’atrevís a fer
servir aquesta expressió. També sortia una noia anunciant un calendari de dones
despullades i deia: Si eres hombre te va a gustar. En un intermedi sortia un
avanç informatiu on vam poder veure al Rajoy una mica més jove.
Mirant pel·lícules gravades de la tele de fa
temps te n’adones que encara que no ho sembli, algunes coses han millorat i
algunes segueixen igual.
I encara que moltes vegades em dona la
sensació de que anem enrere, almenys ahir, em va semblar que avancem.
